28 de gener: JORNADA DE PORTES OBERTES A L´ESCOLA

Recordeu com era la vostra escola? Recordeu la olor que feia, els colors que lluïa i els sons que se sentien? Jo recordo la meva amb especial tendresa, com segurament la majoria de la meva generació; una generació de nens i nenes nascuts ja en una democràcia i educats en una escola pública on tornava a entrar-hi llum després de molts anys de foscor. Tots/es recordem aquells anys, aquells companys/es i mestres i tot el que vam passar plegats, els records bons i també els dolents. Són coses que ens acompanyen tota la vida i que, igual com anar amb bicicleta, no s’oblida amb el temps.
Però al final, el testimoni immòbil de tot plegat, el que ens fa viatjar un altre cop a aquella època cada cop que ens la creuem, és la pròpia escola, aquelles parets, escales, patis, aules que hem habitat i explorat. En definitiva, l’escola que ens han vist créixer.

És cert que una escola, per si sola, no fa que aquesta sigui millor o pitjor. Que a vegades l’escola més menuda, estreta i freda, pot convertir-se en un raconet meravellós, i d’això en sabem molt a Castellví; si no, que li ho preguntin a l’antiga escola. L’escola la fan les persones, l’equip, la il•lusió i la passió que s’hi dedica des de dins i des de fora.
Ara bé, també les condicions i l’entorn són molt importants! Amb els anys que porto fent de mestra us puc dir que he pogut passar per moltes aules i que he vist de tot, des d’aules sense finestres, passant per barracons i també per patis literalment engabiats en una terrassa d’un edifici. Després d’això, quan tens la sort d’anar a parar a una escola com la que teniu ara a Castellví, una es dóna compte d’aquestes coses i aprèn a valorar cada detall: unes finestres ben amplies perquè hi entri el sol i també el que ens envolta, unes aules grans i ben dotades, espais amb poques escales... Com m’agradaria treballar a una escola així!

Però haver arribat fins aquí no és cosa de sort ni tampoc només mèrit d’un. Aquesta escola és el resultat d’anys d’esforç i de lluita per part de tota la gent que ha confiat en l’escola pública i en concret, en l’escola de Castellví. En aquest sentit, m’agradaria felicitar a tota la comunitat educativa (equip docent, mares, pares i alumnes) per haver resistit pacientment aquests anys entre parets desmuntables i aules abarrotades. Així mateix, també crec que cal fer un reconeixement a l’esforç de l’equip de govern de Castellví que finalment ha aconseguit amb èxit l’espai que es mereix la gent més joveneta de Castellví. El projecte era ambiciós però penso que és el que ha de ser quan es parla d’educació. En aquest sentit, personalment, trobo a faltar la confiança cap al sector públic i concretament cap a l’escola pública que va mostrar el govern del Tripartit...
Jo sóc una de les mestres joves indignades a qui han retallat les ales, una de les moltes que treballem amb les mans lligades per un sistema que permet que algunes treballem un terç de jornada, cobrant per sota del sou mínim i que anem amunt i avall canviant constantment d’entorn, d’escola, d’alumnes i companys/es, com una Mary Poppins; però que tampoc ha deixat de creure que és important fer polítiques socials i tenir cura dels serveis públics, especialment l’educació i la salut. Així que també sóc de les mestres que seguirem lluitant en defensa de l’educació pública que, per cert, no és el mateix que ensenyament.

Suposo que és per tot això que crec fermament que ara, tenint en compte el moment en que ens trobem (en que es tendeix més a fer servir les tisores que no pas les pales i les galledes) seguir potenciant i creient en l’escola pública, és especialment d’admirar.

Aquesta és una escola que mira cap al futur, que no té por de créixer i que per això té previsió de creixement pels propers 20 anys. Tothom hi té cabuda i cadires buides ja estan esperant als petits nous castellvinencs.

I aquest dissabte 28 de gener també estarà oberta a per a tots aquells/es que vulgueu visitar-la, passejar-hi.
Així que, nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, mestres, aquest dissabte... “tornada a l’escola”.

Una mestra castellvinenca